Manises

Trobem aquest topònim des dels anys de la conquesta de Jaume I també com a Manizes o Manitzes, en una vintena de mencions medievals. Açò no solament mostra que és pre-català, sinó que és difícil que siga pre-romà, ni romànic mossàrab (encara que existeixen alguns –pocs– mossarabismes amb -z- sonora).

Un origen aràbic sembla, doncs, el més possible, encara que no resulta simple de veure’n l’etimologia: les sibilants de l’àrab, el sin i el sad, donen sempre ss sorda, ç més exactament. Cal atendre, així, un tractament fonètic bastant inusual. Tenim un parell de camins etimològics possibles:

1) Des de ‘manâzil’, plural vulgar de manzila (‘lloc elevat’) i de manzal (‘hostal’), que hauria donat manízel, d’on Manises, amb el significat d’ ‘hostals’.

2) Des de ‘manâzih’, plural de mánzah (’lloc agradable’), d’on hauria sortit ‘manízeh’ amb el sentit també de ‘terreny alt’. De fet, Manises està a 497 graus d’altitud sobre la mar, a diferència dels pobles veïns, Paterna i Quart, que estan a uns 40.

Hi ens trobem, però, amb una trava: l’àrab de València sí que permetria el canvi de la a a la e però no a la i de Manises (aquest fenomen d’imela sí el permetia l’àrab granadí). Cal arribar a la conclusió, doncs, que la a oberta amb la i tancada, afavorí l’aparició de la e en el futur topònim, amb el sentit de ‘torretes de bella vista’, fent referència alhora a la bellesa i l’altitud del lloc.